LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau